CAMÍ DE L'ERMITA

De bon matí vaig sortir de casa per fer el camí a l’ermita de Santa Magdalena, a tocar de Rupit. De primer el camí davallava cap a una fondalada, després, havent passat el pont i un revolt molt tancat, el camí molt rocallós començava a enlairar-se fent-se cada vegada més estret i uns arbres baixos i frondosos feien el sostre.

De sobte vaig quedar hipnotitzat amb aquell ambient; em sentia com una heura arrapada a la terra i que volia enfilar-me per les parets dels marges i els arbres per arribar a veure el cel i sense gairebé pensar, només pensava paraules: verdor, líquens, molsa, aigua, vegetació, llum, sol ...

De cop el cant d’un pinsà em va despertar i vaig seguir caminant. Aviat va aparèixer una gran clariana, havia arribat a l’ermita i un cel blavíssim s’obria davant meu.