DEU TANKES
humit de matinada,
pulmons m’omplia,
m’esquitxava la cara
de petites gotetes.
A tota vela
el vaixell s’allunyava
deixant darrera
un reguerot d’escuma
en aquell mar en calma.
Però si ella veia
que els seus ulls esguardava
de cop i volta
es perdien fugaços
com cua d’una estrella.
Com una estrella
els ulls li espurnejaven
en la nit fosca
i omplien el paratge
de platejats intensos.
El seu cos jove
ben flexible es vinclava
com unes branques
verdes d’un bedoll tendre
movent-se al so de l’aire.
Grans teranyines
que d’una banda a l’altra,
grises formaven,
com un tapís selvàtic
del tot fantasmagòric.
Ell evocava
aquell immens reialme
ple de misteri
amb sirenes i monstres
i uns éssers fabulosos.
Ja eren encesos
els llumeners i atxes
i feia un vespre
silenciós i càlid
en aquell humit barri.
treure el cap a l’eixida
rera la casa,
veure aixecar-se el dia
i jugar la quitxalla.
Jo ja notava
a la seva mirada
com un missatge
resignat i amb angoixa
i amarat de tristesa.
