EL LIQUEN
Hi ha coses de la natura que em
tenen el cor robat; i no són aquells cims nevats, ni la verdor intensa de les
valls, ni els rius que platejats serpentegen entre les roques. El que m’enamora
és més modest i que amb la seva timidesa s’amaga de vegades en llocs recòndits
i llunyans. És aquell petit liquen que arraulit sojorna en roques o branques.
Ningú el conrea, no perfuma l’ambient, no s’enlaira cap al cel, sinó que
s’arrapa a les roques i troncs per resistir el fred més intens o les calors més
abrusadores. M’agrada contemplar aquests éssers vius formats per l’associació
d’un fong i una alga que viuen es simbiosi.
Em pregunto sovint d’on vingué el
primer fong i com es trobà amb la seva companya, l’alga. Com pot viure tan de
temps sota la neu i el gel o dies i més dies suportant la cremor del sol. El
coratge que té, crec que, és el que li dóna aquestes tonalitats de colors que
van dels grocs i els verds fins els ataronjats i rogencs.



