HAIKU, TANKA I POEMA

Un estel brilla

fent ploure un munt de lletres

per la cultura.

Aquelles heures

entortolliguen arbres,

enfiladisses,

elles mai no s’aturen

xuclant-los hi la saba.

Faré una cabana

de fang i de pedra

que ens doni esperança,

que trenqui tristeses

tot omplint la terra
de fruits abundosos.

ENTRE MOS I MOS

Entre mos i mos, en un pati de la colònia tèxtil fent una pausa en la feina, en Joan m’explicava que l’amo li havia ofert el càrrec de responsable de la sala de telers, però encara no li havia donat resposta. Després de dubtar una estona em va explicar quin era el fibló que l’agullonava.

A ell li agradava, ho havia fet des de petit, treballar entre els bastidors, amb l’ordit, la trama, el tissatge, la calada, la llançadora ... Però ell pensava que si acceptava el càrrec quedaria més lligat a la feina i al teixit de la colònia

i ell el que volia era marxar a veure món i no quedar reclòs a aquella petita comunitat. Volia conèixer altre gent, aprendre un altre ofici que l’omplís més i el fes créixer i sentir-se més lliure.

TRES HAIKUS I DUES TANKES

Aquell setembre

allí a l’Hostal del Sabre

ens agafaren

asseguts a la taula

i servit el pollastre.

L’aigua s’escola

totes les primaveres

silenciosa.

El cabal d’aigua

anava desplaçant-se

tot regant l’horta.

Fora muralla,
la magnífica horta

les aigües reguen.

Ens vam asseure

al voltant d’una taula

prop d’un armari

ben farcit d’escudelles

i de setrills i càntirs.

       

OCELLETS ENJOGASSATS

A l’eixida, sota la morera, a l’hora calmosa de la migdiada, emboirat en una becaina, trenca el silenci un xerroteig d’ocells entre el fullam que em porta el record del refilar d’un flabiol, i em ve a la memòria una sardana on el flabiolaire demostra la seva habilitat i rapidesa de dits.

 El refilar del flabiol i els tocs del tamborí són els protagonistes, de fons l’acompanyen els sons dels tibles, la tenores, el fiscorns, la verra, els trombons i les trompetes. 

Gràcies mestre Buscarons per haver-nos 

regalat la sardana "ocellets enjogassats".

https://www.youtube.com/watch?v=OvYGMoskot0

DUES TANKES SI DOS HAIKUS

Em ve la imatge

del terrible recinte

sempre formada

per aquelles empremtes

tan sonores i tristes.

Alguns capvespres

llunyans tocs de campanes

em trasbalsaven.

De matinada,

crits de la Ciutadella

ben plens d'angoixa.

Les balconades

plenes de roba estesa,

batecs de vida

que em feien sentir lliure

i l’anunci de festes.

QUATRE TANKES I UN HAIKU

Jo traginava

les saques de farina,

també la llenya,

netejava pasteres

i els atuells i estris.

Com m’adonava

que molt temps trigaria

a tornar a veure

la clara llum del dia

i gaudir d’aire lliure.

Quan m’acotxava

m’estava llarga estona

mirant el sostre,

com el ble es consumia

d’aquell antic llum d’oli.

Unes rengleres

de saques de farina

ben apilades,

rastellera de coves

de servir pa a les cases.

Amb un somriure
entre els ulls i les galtes

l’amo em mirava.

L’Arbre Genealògic

Posant en ordre llibres i revistes vaig trobar en una  prestatgeria un dietari de la padrina. Fullejant-lo vaig veure que hi havia molts noms i referències d’antics membres de la família. Aquest fet tan casual em va impulsar a ordenar algunes dades que havia anat recollint durant anys i fer realitat el somni que feia temps rondava pel meu cap, fer l’arbre genealògic de la família. Fent-lo reviuria situacions viscudes amb ells i imaginaria com eren els que no vaig conèixer. 

La branca amb més informació és la de l’àvia materna, tots els parents de l’Alt Empordà i fins hi tot dels cosins de l’àvia que s’exiliaren a Montevideo, de les altres branques seguiré cercant més informació per completar-les. Ja tinc pensat qui em farà la il·lustració. 

La marieta

Com cada matí abans d’esmorzar m’agradava sortir a la terrassa i veure clarejar el dia i ben d’hora ben d’hora les orenetes ja anaven i venien portant aliment als seus petits mentre omplien de xiscles el cel. Badoquejar m’asserenava l’esperit. Recordo que aquell dia havia anat fixant la mirada en una petita marieta que s’havia aturat en una fulla de la mongetera. 

Vaig tenir una gran alegria doncs feia uns dies que estava amoïnat  perquè la mongetera començava a tenir pugó. Sabia que aquell menut animaló el podia eliminar i d’aquí a uns dies podria recollir les mongetes, com així va ser.

DUES TANKES I TRES HAIKUS

                                          Ja clarejava,

figures fugisseres

mig esborrades

per la boira arraulida

donaven vida al poble.

Quinze anys tenia

no sabia de lletra

ni d'altre cosa

que quatre serralades

que encerclen el meu poble.

De matinada

treure el cap a l’eixida

m’asserenava.

En una fulla

una menuda gota

colors irisa.

El fort sol daura

turons de la solana

donant-los vida.

                

                         CAMÍ DE L'ERMITA

De bon matí vaig sortir de casa per fer el camí a l’ermita de Santa Magdalena, a tocar de Rupit. De primer el camí davallava cap a una fondalada, després, havent passat el pont i un revolt molt tancat, el camí molt rocallós començava a enlairar-se fent-se cada vegada més estret i uns arbres baixos i frondosos feien el sostre.

De sobte vaig quedar hipnotitzat amb aquell ambient; em sentia com una heura arrapada a la terra i que volia enfilar-me per les parets dels marges i els arbres per arribar a veure el cel i sense gairebé pensar, només pensava paraules: verdor, líquens, molsa, aigua, vegetació, llum, sol ...

De cop el cant d’un pinsà em va despertar i vaig seguir caminant. Aviat va aparèixer una gran clariana, havia arribat a l’ermita i un cel blavíssim s’obria davant meu.

UN HAIKU I DUES TANKES

                     El vell tramvia,

                   terrabastall de ferros,

                     tot ell trontolla.

Un matí gèlid

el sol ple de lleganyes

l’empedrat llepa

i va deixant la boira

una enganxosa bava.

 Aquell tramvia,

gemegar d’engranatges

lent caminava

amb fustes repintades

però corcades per dintre.

EL PROJECTE

El dia clarejava i el sol i els núvols pintaven de mil colors els cel de gener. Ell havia matinat perquè l’esperaven tres amics per fer la seva caminada mensual. Avui volien fer un tram del camí de ronda de la Costa Brava. Va pujar al cotxe dels seus amics per enfilar la carretera cap a Tamariu. Els amics parlaven i reien però ell estava com absent; no parava de donar-li voltes de si el projecte que havia preparat durant tant de temps li seria acceptat.

 
Iniciaren el camí a Cala Pedrosa per acabar a la Cala Aigua- Xelida. El dia era esplèndid, el camí oferia unes vistes espectaculars, roques erosionades per les ones, els pins gairebé llepaven el mar i els reflexos del sol a l’aigua ho dauraven tot. Però ell seguia pensant en el projecte. En acabar la caminada i asseure’s per dinar els amics comentaven tot el que havien vist però ell no se n’havia adonat pràcticament de res. Menys mal que el dilluns li acceptaren el projete.