DEU TANKES

Aquell fresc aire,

humit de matinada,

pulmons m’omplia,

m’esquitxava la cara

de petites gotetes.

A tota vela

el vaixell s’allunyava

deixant darrera

un reguerot d’escuma

en aquell mar en calma.

Però si ella veia

que els seus ulls esguardava

de cop i volta

es perdien fugaços

com cua d’una estrella.

Com una estrella

els ulls li espurnejaven

en la nit fosca

i omplien el paratge

de platejats intensos.

 El seu cos jove

ben flexible es vinclava

com unes branques

verdes d’un bedoll tendre

movent-se al so de l’aire.

Grans teranyines

que d’una banda a l’altra,

grises formaven,

com un tapís selvàtic

del tot fantasmagòric.

Ell evocava

aquell immens reialme

ple de misteri

amb sirenes i monstres

i uns éssers fabulosos.

Ja eren encesos

els llumeners i atxes

i feia un vespre

silenciós i càlid

en aquell humit barri.

Molt m’agradava

treure el cap a l’eixida

rera la casa,

veure aixecar-se el dia

i jugar la quitxalla.

Jo ja notava

a la seva mirada

com un missatge

resignat i amb angoixa

i amarat de tristesa.

TARDOR

Havíem deixat enrere aquells dies càlids i sovint xafogosos de l’estiu i arribaven aquelles pluges que anuncien l’inici de la tardor. Ara el temps alentia el seu ritme. S’apropaven els protagonistes d’aquell temps, preludi del que vindria després, l’hivern, els colors que omplen de màgia boscos i carenes amb els seus grocs, ocres, marrons, vermells ... d’infinites tonalitats que es barregen amb el verd de pins i alzines. Altres arbres es van despullant lentament.

   Els camins es teixeixen de catifes de fulles seques que es fan sentir amb el nostre caminar. Apareixen els fruits propis del temps: mores, gerds, saücs, nadius, nous, avellanes ...i en especial els bolets que surten dissimuladament en molts recons dels nostres boscos.

També amb els primers freds sorgeixen les gebrades.

EL LIQUEN

Hi ha coses de la natura que em tenen el cor robat; i no són aquells cims nevats, ni la verdor intensa de les valls, ni els rius que platejats serpentegen entre les roques. El que m’enamora és més modest i que amb la seva timidesa s’amaga de vegades en llocs recòndits i llunyans. És aquell petit liquen que arraulit sojorna en roques o branques. Ningú el conrea, no perfuma l’ambient, no s’enlaira cap al cel, sinó que s’arrapa a les roques i troncs per resistir el fred més intens o les calors més abrusadores. M’agrada contemplar aquests éssers vius formats per l’associació d’un fong i una alga que viuen es simbiosi. 

Em pregunto sovint d’on vingué el primer fong i com es trobà amb la seva companya, l’alga. Com pot viure tan de temps sota la neu i el gel o dies i més dies suportant la cremor del sol. El coratge que té, crec que, és el que li dóna aquestes tonalitats de colors que van dels grocs i els verds fins els ataronjats i rogencs.

La nena d’ulls maragda

Una brisa suau omple l’ambient i el sol matiner comença a daurar-ho tot, El jardí està farcit de flors de tots els colors; més enllà arranat al mur que tanca el jardí hi ha un petit hort que conrea amb suor i molta il·lusió un home gran. Una nena morena d’ulls maragda corre i salta entre les tomaqueres i pel seu cap volten nombroses lletres que, ella, tot jugant, vol convertir en paraules i després en frases per fer-ne un bell relat. Un relat on s’expliqui com s’ho fa el seu avi per fer brotar de la terra unes collites tan especials.

EL CARRER DELS PETONS

Hola, Eulàlia acabo de llegir un llibre que m’ha agradat molt i penso que a tu que sempre t’has interessat per la novel·la històrica també t’agradarà. El llibre situa els protagonistes en una època que coneixia poc del s. XIX amb les terribles lluites entre carlins i liberals. Apareixen un personatges que o no coneixia o coneixia molt poc. L’autor situa l’argument en indrets de Barcelona i de Catalunya que m’ha permès redescobrir. La lectura és força àgil i malgrat el relat en alguns apartats explica fets horribles és ple de prosa poètica. Ja saps com m’agrada a mi manllevar frases i paraules del que llegeixo i hi he pogut gaudir fent uns quants haikus i tankes.

DESENGANY

Havia arribat a casa tan cegat per la frustració que s’enfonsà en el sofà ple de ràbia i sense ganes de fer res. Aquella tarda havia rebut el revés més gran de la seva vida. Ella, la seva estimada, li havia dit que el deixava, que volia tornar amb un amic de la seva infància. Després d’una setmana sense sortir de casa va adonar-se’n que li calia afrontar la situació i treure-se-la del cap. Agafà la motxilla i preparà l’equipatge per passar uns dies fora. Faria una travessa pel Pirineu. Sabia que el contacte amb la natura que tan estimava li donaria les forces que li mancaven per fer un canvi a la seva vida i cercar nous horitzons.

RECULL D'HAIKUS




Aigua salada,

minúscules gotetes,

gust d’esperança.

Amb un dolç somni

en aquell bell paratge

dorm la natura.

L’estel esclata,

celístia vestida

amb llum de plata.

Per les escletxes

el sol a raig s’escola

a la finestra.

Ni el vent sospira,
i l’au nocturna calla,

ni l’aigua canta.

Per l’herba passa

un bri de raig d’estrella,

llum encantada.

Quan s’il·lumina

aquella nua branca,

les flors hi esclaten.

Tot em parlava

d’ella, i de les estones

que junts vam viure.

Ja no deixava

el rascle de la guerra

tija ni espiga.

A la deriva

la nau del forn anava

fent giragonses.

De nit la lluna

ben vestida de plata

clara brillava.